CAMINOS ORGÁNICOS / ORGANIC PATHS
BENICARLÓ - IES Ramon Cid - IES La Salle
The sentence I wrote alongwith the photo is “Where I realize that I am close to a safe place, my home”. But it's not that I'm scared of the neighborhood or the tunnel in the photograph, which I cross just before arriving at my house. The reason I want to get home to be safe is my shyness.
I am shy and it bothers me to meet people, I feel like they are looking at me. That's why, depending on the time of the year, I modify my route to school to choose the less traveled, even if it is longer. Sometimes I even leave home earlier, so that I meet fewer people.
I wasn't like that when I was a child. I knew and greeted everyone. And he danced. My aunt was an instructor at a dance school and I went there since I was three years old to do break dance. I liked it, but I left it when I entered high school because she stopped working there. Now I don't like dancing in public because I'm embarrassed that people think I'm playing the fool. I also have a hard time speaking in public, at school there are many people I don't know and that makes me insecure.
However, that feeling doesn't always happen to me. When I play football I feel safe. I go out on the field and I don't feel that shyness, because I'm really me, just like when I'm at home or with my best friends.
Now I go to school on a skate and of course, I go on the road. But the organic path that I want to tell you is the one I have taken all these years, on foot.
I choose the narrowest and most deserted streets, that's something that protects me. I pass by the hardware store and the music school; I cross the street works, through one place or another depending on where they have placed the yellow fences. Then I get to an open field, which is a parking lot. Sometimes, when I cross it it is still night, it is dark, but it doesn't scare me because it is quiet. In Benicarló there are few dangerous places. Although in the bar near my house, next to the tunnel, there are fights sometimes. So I avoid the tunnel by taking a detour.
I cross the road and continue. It is dark, you can only see the light at the end of the path, but when I get here it is usually daytime. On the right I found what seemed to me like a “mini forest” and I was very curious. Now they have cut and cleared it and it is no longer as wide or as thick. Then I see, from afar, a house that looks abandoned. At the end of the road you can see the high school, but first I always look at a place where they keep birds. At first I thought they were bee hives, but they aren't. They are pigeon houses. And many days they are loose and fly around, I like that.
Then I cross and arrive to the school. I always try to arrive on time, I don't like to be late. I don't like going out late when I meet friends, either. I am quite independent and I set my own schedules
Four years ago my grandmother came from Venezuela. I showed her round the places where we live. It's dificult trying to start a relationship with your grandmother when you meet her at my age. She tries to integrate, especially in places where she meets Latin people and remains in contact with the customs of her country, such as Doña Felinda's bar, where she has made friends and she feels good.
Now I'm going to have lunch because I play a football match this afternoon.
Iván Colpas
Vivo en una urbanización de Peñíscola que está bastante alejada del pueblo, por lo que voy al instituto en coche. Todas las mañanas me lleva mi madre, solemos salir con algo de prisa, ya que a mi no me gusta nada llegar tarde. Me relaja mucho que me lleve ella ya que hablo con ella durante el camino. Poco a poco voy viendo el amanecer con sus tonos naranjas, mientras escucho música de la radio, nunca tengo problemas para escoger las canciones ya que a mi madre también le gustan las canciones actuales.
Mi camino orgánico transcurre por la entrada y las afueras de Benicarló, durante el camino me llaman la atención bastantes lugares. El primero es una pista de karting abandonada, antes pensaba que era una feria ya que había un tren pequeño que recorría el lugar. De pequeña le preguntaba a mis padres “¿cuando abren la feria?” Pero siempre ha estado abandonada. Lo que más me llama la atención es una bandera de cuadros, típica de karts, que la veo desde la carretera.
Luego nos desviamos hacia un camino, este tiene un aspecto bastante triste, ya que las hierbas que lo rodean están muy crecidas porque no las cuidan. También paso por una fábrica de autocaravanas y una extraña casa blanca abandonada, la cual no sé ni lo que es ni de quién es.
Después paso por el centro comercial, yo apenas lo he visto en uso, ya que cerro cuando yo era muy pequeña. Ahora parece que lo están intentado volver a poner en uso, pero no sé si conseguirán revivirlo. Todo esto era la antigua fábrica de muebles Palau. Donde ahora está el aparcamiento, antes había unas piscinas y pistas de tenis que construyeron la familia Palau para sus trabajadores y sus familias, pero como trabajaba mucha gente venía casi todo el pueblo.
Al lado del centro comercial tenemos la residencia de los Palau. En ella asesinaron hace mucho tiempo a una monja, esta historia la sabe muchísima gente de Benicarló. La asesinaron seguramente por un robo, y por eso cerraron las piscinas, para siempre. A mí esta historia me la han contado muchas veces de pequeña, siempre me ha llamado la atención ya que me intrigan los temas de asesinatos. Actualmente en la casa vive gente, ya que se ve ropa y por la noche hay luz.
Un centro comercial daría mucha vida a Benicarló, como antes, cuando había muchos locales y restaurantes abiertos. A mí siempre me hubiera gustado vivir en una capital, por eso me gustaría estudiar en Barcelona o Valencia. Benicarló es un pueblo muy grande pero no hay ni tiendas ni actividades para nuestra edad. Aquí todo está muy enfocado a las fiestas y las peñas, pero son para la gente mayor de 16 años, excepto las fallas que son para todo el mundo.
Lorna Martínez
“En
el meu carrer, de falla i casals, les ombres dels arbres ballen al compàs de la
llum dels fanals. Els
seues siluetes enllaçades en una dansa amb el vent de xaloc, prenent vida
en la foscor, murmurant els secrets que de dia el carrer ha amagat, creant un
escenari de màgia i misteri sota el cel estrellat”.
El camí orgànic que relate és el que va de la meua casa al casal de la falla. El col·legi, la falla i la casa de la meua besiaia estan molt a prop i des de xicoteta m'he criat per allí, jugant amb els meus amics i tirant petards. Al febrer-març passava el mes sencer a casa seua. Ella ja no està, però sí el seu record i jo continuo anant a la falla tots els dies durant les festes. La meua falla és La Barraca, a la qual pertanyem tota la meua família, pares, germana i jo, evidentment. El meu besiaio Paco va ser un dels fundadors i jo he mamat falla des de xicoteta. És una falla de menjar, perquè ací al poble diferenciem entre les que són de menjar i les que són de ballar. Les dones de la falla, sobretot, es passen tot este temps preparant-ho, amb amor i dedicació, i així, quan la gent ve a sopar, pot gaudir dels entrepans de llonganisses, de blanc-i-negre, de les braves o de les croquetes de carxofa, que com a bons benicarlandos que som, és el nostre plat més representatiu.
Com vos he contat abans, el meu besiaio Paco va ser fundador de la falla, però en aquella època les dones no hi podien formar part, perquè es considerava una cosa d’homes, encara que elles estaven allí dia i nit treballant tant o més que ells. Afortunadament, això ja ha canviat, i les dones som igual que els homes amb els mateixos drets i les mateixes recompenses. Ja no som homes ni dones; som membres de comissió.
Des d’aleshores no he fallat mai a cap presentació ni a cap ofrena de flors a la Mare de Déu, tot i que no soc massa religiosa, i ara que ja no soc una xiqueta em toca continuar treballant i continuar volent a la meua falla, perquè així es la meua herència fallera.
A mi m'encanten les falles. Són la meua festa. Acabo rebentada, amb blaüres, cremades... caic dolenta quan acaben, però m’és igual, són perfectes. Si poguera ser, les faria encara més llargues! I encara que em fico al llit molt tard, matino per a estar a la falla ajudant en el que calga. El moment més intens per a mi és la cridà i la cavalcada del ninot, dos nits de nervis, diversió i ganes de que comencen. Des que va morir la meua besiaia, fa dos anys, també l'ofrena, ja que ella era molt creient i li agradava molt. Ella no es va vestir de fallera mai, perquè deia que això era cosa de jóvens, però quan ens veia entrar a la meua germana i a mi pel carrer de la falla, amb les mantilles ben enganxades als monyos, allí estava ella amb els nostres rams a les mans i la il·lusió als ulls.
Eixa il·lusió em va fer fallereta infantil al 2016, amb la meua padrina com a fallera major, i el meu falleret de tota la vida, perquè ella ens volia vore, abans de morir-se, les dos juntes, de càrrecs. D’eixe any recordo que el ninot central era la figura d'una xiqueta amb el cabell verd i, curiosament, tenia unes pigues com les meues. Potser per això la vaig sentir meua des del principi, perquè era com si estiguera veient-me reflectida en un espill. La nostra gran sorpresa va ser que vam guanyar el primer premi!
Durant tota la meua infància, fins que la besiaia va faltar, ma germana i jo passàvem la setmana de falles a sa casa. Aleshores i ara també, només eixir per la porta i veure a la gent amb el polar i la bufanda de falles ja em fa sentir bé. Sempre al mes de març fa molt de fred, però això no es excusa per no gaudir la festa. Hi ha molt de soroll i això m’agrada; no hi ha falles sense soroll.
Baixo pel carrer Ramón y Cajal i en el número 34 està la casa de la meua besiaia, on he passat tant de temps. És una casa baixa, d'eixes antigues, amb una terrat a la part alta al qual els meus pares van posar una barana, perquè la meua germana i jo sempre trèiem el cap i ells patien de que ens tiràrem de dalt a baix. Podíem passar hores en aquell terrat, mentre ella estava seia en una cadira i feia sopes de lletres.
Continuem caminant per aquest carrer i ens anem trobant amb gent de la falla, perquè molts viuen per allí pels voltants del barri, així que ens ajuntem pel camí i anem tots junts cap al casal.
La falla actualment es col·loca davant del MucBe i a l'entrada del carrer de la Pau, que és el lloc de la foto. Aquest carrer és el lloc on encara avui en dia estem sempre, on féiem malifetes amb els amics i tiràvem petards de xicotets. També és el lloc on ens amagàvem i guardàvem els nostres secrets, com cremar gots de plàstic o tirar-nos aigua, sobretot a l'entrada d’un pàrquing o al portal que hi ha davant. Ens agradava imitar els grans i construíem la nostra pròpia falla xicoteta, amb paper, cartó i pals per a després, el dia de sant Josep, cremar-la amb traques o petards. Un de tots feia de fallera major i un altre de pirotècnic i quan la fallera major deia «senyor pirotècnic, pot començar la mascletà», el que feia de pirotècnic encenia la traca mentre tots els altres ja estàvem corrent perquè no ens explotara damunt. Els pares ho escoltaven i sempre venien a bonegar-nos, però sempre en donava igual i ho continuàvem, perquè en gaudíem.
Avui en dia tot això són anècdotes i records que sempre ens identificaran.
Gal·la Ortiz
