Ir al contenido

EL MUSEU DEL TEMPS VILAFRANCA 2023

Va ser un cap de setmana de novembre de 2023 quan algunes persones i col·lectius de Vilafranca van enterrar els seus objectes en diferents llocs de les Fonts del Llosar, un paratge d'esta localitat molt vinculat a la seua població i que, d’altra banda, és un important camí ramader.

Algú els havia dit que amagaren els objectes davall de terra perquè els «homes grisos» no pogueren robar-los la memòria que guardaven. Allí romandria per sempre eixe moment del temps passat.

Per això vaig evitar descriure el lloc exacte on van ser enterrats. Sí que vaig intentar recordar amb detall les raons per les quals van decidir enterrar eixos records de les seues vides que, més enllà de la seua singularitat, constitueixen una memòria col·lectiva, perquè representen les vivències i experiències similars de moltes altres persones.

La memòria amagada en estos objectes ja no pertany a Mercedes, Alba, Juan, Sergi, Enric, els Cocodrils ni els joves de Vilafranca.
Ara esta memòria ens pertany a tots. Hi ha prou amb agafar este mapa i caminar per les Fonts del Llosar.

Idea original i direcció: José Antonio Portillo
Creació sonora i música: Julián González
Il·lustració mapes: Carmen Puchol
Recopilació i composició de textos: Nuria Aparici
Producció executiva: Unnica Arts
Fotografia i comunicació: Antonio Portillo i David Cárcel
Revisió lingüística: Josep Molés 

Impremta: Benigraphic
Codi QR: Gsol

Col·labora: 

"Finançat per la Unió Europea - Next Generation EU"

Nom: Sergi

Objecte: Pot de dièsel

He portat un tresor. És un pot de dièsel, la sang que mou la societat i l'economia mundial.

Durant dècades hem pogut disposar d'esta font d'energia, juntament amb el gas natural, el carbó i l'urani, i es calcula que ens pot durar, si en fem un bon ús, 200 anys més. El dièsel és la sang de la nostra economia perquè té una alta densitat energètica retinguda en poc de volum. Una mica menys de mig litre equival al treball d'una persona adulta durant uns dos dies. Sense parar.

Però la quantitat de dièsel que hi ha en este pot costa de formar-se entre 10 i 100 milions d'anys i en uns pocs segles haurem consumit tot el que podem extraure. I les generacions futures ens retrauran no haver-lo allargat un poc més. La història passa factura després, quan es veu en perspectiva, i jo crec que ens veuran com una generació d’adolescents, que ho ha cremat tot i no ha tingut la maduresa d'intentar gestionar els recursos d'una altra manera.

Les generacions dels nostres avis, dels nostres pares i la nostra hem pogut gaudir de moltes coses, hem tingut la sort de nàixer en una bona època, amb molts recursos, i en qualsevol cosa que ens envolta, en el fons, hi ha dièsel. Tot el transport, maquinària, construcció, sanitat, tot. També per a la vida al nostre poble és indispensable.

Hem de demanar disculpes a les generacions futures per no haver sabut gestionar bé els recursos de què disposàvem, per no haver-ne fet un bon ús. Les seues condicions de vida no seran com les nostres. Perquè totes les fonts alternatives d’energia passen per l’extracció (amb dièsel, per cert) de minerals escassos, així que no hi ha perspectiva que existisquen alternatives reals.

Hem de ser realistes, intentar millorar amb el que tenim. I podem fer moltes coses i tindre el mateix nivell de vida. Però per a fer possible això hem de canviar el nostre estil de vida, especialment a Europa i els Estats Units, als països al capdavant de la despesa energètica. El creixement que exigeix un sistema capitalista és impossible en un planeta on els recursos són finits. No és que estiga en contra del sistema capitalista, és que hem de superar-lo. És adolescent. I ja hem arribat a la maduresa. Un decreixement metabòlic per falta de recursos és inevitable, la qüestió és com gestionar-lo: bé… o com sempre.

També hem de redissenyar. Una cosa tan senzilla com una rentadora en moltes llars podria substituir-se per les bugaderies públiques i també podrien ser fabricades per a durar molts anys. Ara es fan malbé quan acaba la garantia, si pot ser just l’endemà, millor. Però si el fabricant tinguera incentius a la durabilitat i a més quan se'ns desbaratara la rentadora haguera de posar-nos-en una de substitució, durant el temps de la reparació, per exemple, segur que durarien molt de temps.

Per sort, els joves, ho sé pels meus alumnes, són molt més conscients que nosaltres, perquè des de xicotets se'ls ha parlat de tot això i són molt més sensibles a estos temes.