EL MUSEU DEL TEMPS VILAFRANCA 2023
Nom: Alba
Objecte:
Espill
Vull
enterrar este espill, no per oblidar una de les etapes més dures de
la meua vida, sinó per recordar que un moment difícil m'ha fet ser
la persona que soc ara. De vegades la vida et sorprén amb notícies
que no són agradables. Inesperadament em van diagnosticar un tumor
cerebral. Estava embarassada. L'operació, bastant complicada, va
anar molt bé; però, de sobte, vaig tindre una hemorràgia i em vaig
quedar amb una sordera d'una orella i una paràlisi facial.
La cara és allò
amb
què
t'expresses, la part en què et reconeixes i que crea la teua
identitat, i psicològicament
em va afectar molt. Ni tan sols podia tancar un ull. Em va costar més
gestionar eixa part que la part de la malaltia. El primer any vaig
passar quatre
hores diàries de rehabilitació davant d'este espill. Quan no et
veus bé, no t'agrada el que veus, passar tantes hores davant
de l'espill és una cosa molt dura. Em recorde a mi mateixa davant
d'ell plorant, pensant: «Que
malament
que
estic, però ací seguisc».
Eixa situació em va fer traure forces d'on no en
tenia;
pensant sobretot en el meu fill. Per això vull enterrar l'espill,
perquè vaig aprendre a relativitzar algunes coses, a valorar i
aprofitar
el temp. Vaig pensar: «Canviaré
el xip de la meua vida».
Jo soc de Vilafranca, soc molt rural i he tornat a l'origen, on em
vaig criar. Era l'època del covid
i la mascareta
em va aprofitar
per a amagar-me. Per això m'agradaria enterrar-lo
dins de l’Arborètum,
en un cantonet
concret,
des del qual es veu la casa on visc
ara, on vaig fer la rehabilitació i on m'amagava de la gent perquè
necessitava un poc de soledat.
Les meues limitacions no
m'han impedit fer res, encara que tocar la flauta sí que
ha
sigut una limitació que tinc i que anhele.
També les fotos: en elles veig que no soc com abans.
Però he
redirigit la meua vida i la meua teràpia ha sigut l'esport. Vaig
passar de no poder ni pujar escales a fer una marató. Ara vaig
a córrer
més per muntanya. L'esport és la meua via de eixida,
de canalització, com abans ho era la música. I la muntanya m'ha fet
superar tot això. Adaptar-me al canvi i pensar la
importància
de les coses xicotetes.
D'ahí
l'espill; representa tot això. Jo
li
deia: «Espejito,
espejito, ¿quién
es la más bella del mundo?».
I em veia com una carassa,
sense expressió. Simplement somriure,
pestanyejar, tancar els ulls per a dormir... jo no podia fer-ho.
També em vaig
adonar
dels prejudicis que tenim. La curiositat dels altres, com et miren,
t'afecta. Però el meu fill, que llavors tenia tres
anys, mai em va dir: «Mamà,
estàs diferent».
Per
a ell sempre era sa
mare, sempre era jo.
Ara veig que ho he aconseguit, estic
contenta, m'ha donat seguretat, m'ha fet més empàtica. I és una
època de la meua vida que no vull oblidar, perquè forma part de mi
i soc el que soc gràcies a això.
Com deien les meues
amigues, ara soc una versió millorada, una Alba.2